Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater, nascut a Reus, va ser un escriptor i lingüista. Autor d'una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962),Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968) que va suposar el punt i final d'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes.
En els seus poemas, tracta l’erotisme franc i el pas del temps. A part de poeta, va ser professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a escriure una sèrie d'articles de doctrina lingüística, on parla sobre la teoria mètrica.

Aquest home també era traductor, i va traduir a la nostra llengua narracions tant rellevants com català Der Prozess, de Franz Kafka; Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky.

TEMPS ENRERA

Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.

Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.

Veig el cel blanc, la negra passarel.la

de ferros prims, i l'herba humil en terra

de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.

L'enorme tremolor ens passa a la vora

i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer

i em fa riure que rius i que no et sento.

Et veig la brusa gris de cel, el blau

marí de la faldilla curta i ampla

i el gran foulard vermell que dus al coll.

La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.

Tot és com aquell dia. Van tornant

les paraules que ens dèiem. I ara, veus,

torna aquell moment. Sense raó,

callem. la teva mà sofreix, i fa

com aleshores: un vol vacil.lant

i l'abandó, i el joc amb el so trist

del timbre de la bicicleta. Sort

que ara, com aquell dia, uns passos ferris

se'ns tiren al damunt, i l'excessiva

cançó dels homes verds, cascats d'acer,

ens encercla, i un crit imperiós,

com l'or maligne d'una serp se'ns dreça

inesperat, i ens força a amagar el cap

a la falda profunda de la por

fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat

de nosaltres. Tornem a ser feliços

perquè s'allunyen. Aquest moviment

sense record, ens porta a retrobar-nos,

i som feliços de ser aquí, tots dos,

i és igual que callem. Podem besar-nos.

Som joves. No sentim cap pietat

pels silencis passats, i tenim pors

dels altres que ens distreuen de les nostres.

Baixem per l'avinguda, i a cada arbre

que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,

i anem de fred en fred, sense pensar-hi.